Històricament hi ha hagut una diferència important entre la protecció del sistema públic de pensions de què disposen els treballadors per compte d’altri i la dels autònoms. Aquesta bretxa de protecció va superar el 2022 el 37 % (la pensió mitjana del RETA és inferior en aquest percentatge a la del Règim General de la Seguretat Social). Aquesta situació fa que, malgrat que el sistema a Espanya es pot considerar “generós” en comparació amb la majoria dels estats de l’OCDE (la taxa de substitució a Espanya és del 80 %, respecte al 62 % de la mitjana dels països de l’OCDE), apareguin els anomenats “pensionistes pobres”. En concret, segons informa la UPTA, més del 70 % dels autònoms (unes 900.000 persones) sobreviuen amb uns ingressos inferiors al salari mínim interprofessional.
L’Informe d’avaluació i reforma del Pacte de Toledo de novembre de 2020 (recomanació 4a) indica que s’ha de tendir que siguin dos els sistemes d’afiliació a la Seguretat Social, un per als treballadors autònoms i un altre per als treballadors per compte d’altri, i mirar d’equiparar de manera gradual ambdós sistemes, tant en el capítol de cotitzacions (el nivell de cotització dels autònoms és un 40 % inferior al dels treballadors per compte d’altri) com en el de prestacions, i admet que “el fet que el col·lectiu majoritàriament cotitzi per la base mínima és la causa principal de les pensions reduïdes”, tal com estableix l’exposició de motius del Reial decret llei 13/2022.
Per això, la recomanació 5a de l’informe esmentat proposa que les bases de cotització s’han d’ajustar als rendiments obtinguts de manera efectiva pels autònoms, com passa amb els treballadors per compte d’altri, i aquest és el primer pas per aconseguir l’equiparació, tot i que encara s’ha de recórrer un camí molt llarg per assolir-la, especialment en els perfils amb més rendiments nets, en què el marge entre les bases mínimes i màximes els permet cotitzar per una proporció molt baixa dels ingressos.
L’objectiu de reduir la bretxa de protecció té un cost evident per als autònoms, ja que la solució passa inevitablement per incrementar les cotitzacions, fet que representa un esforç que s’ha d’administrar en el temps, i només se’n poden assolir els objectius a llarg termini.
En definitiva, amb aquests paràmetres, la bretxa de protecció es resoldrà en la majoria dels casos a partir dels 2 anys de l’eficàcia de la norma, moment en què la base de cotització “s’anirà apropant” de manera progressiva a l’import mitjà dels rendiments nets obtinguts. Excepte per a la prestació de jubilació (per a la qual actualment cal una cotització de 25 anys) i alguns supòsits concrets d’invalidesa, el període que es té en compte amb caràcter general per calcular les prestacions és de 24 mesos. Per aquest motiu, es permet als autònoms que ja estaven donats d’alta en el moment de l’entrada en vigor de la norma mantenir l’aportació per sobre del màxim del tram que els correspongui pels rendiments, fins a l’import de la base de cotització anterior, de manera que se’ls permet conservar l’expectativa de cobrament de prestacions (a les quals puguin tenir dret) en els mateixos nivells que tenien fins a aquell moment.
