La contractació d’una assegurança de vida acostuma a ser un moment important per diverses qüestions.
Font: IATI
En primer lloc, hem d’afrontar la crua realitat que la nostra vida té un final i que en desconeixem la data de caducitat. En altres societats, aquest es considera un tema assumit, però per algun motiu, a Espanya, la mort encara és un assumpte tabú.
En segon lloc, hem de tenir clar que la vida continuarà sense la nostra presència; el món no s’aturarà i les persones del nostre entorn tampoc.
En aquest punt cobra importància l’assegurança de vida, i cal que ens fem algunes preguntes: hi ha persones que depenen econòmicament de nosaltres?, com els canviarà la vida si no hi som?, volem protegir-les perquè la seva vida sigui tan semblant com sigui possible a l’actual? i, consegüentment, quants diners fan falta per això?
Possiblement, la primera reacció intuïtiva seria donar un import que ens sembli suficient i en nombres rodons, 100.000?, 400.000? o 1.000.000?, però està clar que aquesta és una resposta molt poc fonamentada. Hauríem de començar per valorar la nostra situació personal i familiar: l’edat i els ingressos de la nostra parella, el nombre i les edats dels nostres fills, el nivell sociocultural de la família, el volum d’estalvis, el volum de deutes, el nivell de cobertura dels deutes, el volum de despeses familiars, les assegurances ja contractades, la protecció social esperada i, evidentment, el nostre nivell d’ingressos.
L’edat i la formació de la nostra parella ens marquen el temps que romandrà activa laboralment, i els seus ingressos determinen fins a quin punt podrà afrontar tota sola les càrregues econòmiques de la família. Els casos en què la parella no treballi i tingui una edat avançada limiten molt la possibilitat de disposar d’ingressos per part seva, la qual cosa incrementa la necessitat de cobertura.
El nombre i l’edat dels fills és un fet determinant, ja que marquen el temps en què la família tindrà persones dependents econòmicament i el nombre d’aquestes persones, tenint en compte també el nivell sociocultural de la família, que condiciona les expectatives de formació que vulguem cobrir. Els pares amb estudis universitaris acostumen a voler que els fills també assoleixin aquest nivell acadèmic, per la qual cosa hem de tenir en compte que caldrà sustentar-los econòmicament fins que acabin la carrera o fins i tot durant un postgrau o un màster. Addicionalment, veurem com pot canviar el nivell de despeses en la formació en les primeres etapes respecte als estudis superiors, i també si la intenció és garantir l’assistència a centres privats o fins i tot a l’estranger.
El volum d’estalvis acumulats permet rebaixar les necessitats de cobertura. Per contra, el volum de deutes incrementa la necessitat de protecció econòmica, si no estan coberts. En molts casos, els deutes hipotecaris estan garantits en tot o en part per una assegurança de vida, la qual cosa resol una part del cost recurrent de la família, però no sempre és habitual l’existència d’aquesta cobertura per a altres tipus de préstecs, com els personals o al consum.
ACTIUS FINANCERS DE LES FAMÍLIES ESPANYOLES
saldo en milions d’euros
El volum de despeses mitjanes de la unitat familiar es fa servir per mesurar la necessitat de recursos econòmics, i alhora pot ser un recurs molt útil per detectar despeses supèrflues que es podrien reduir. Alguns experts indiquen que, amb caràcter general, les famílies amb uns ingressos mitjans poden rebaixar fins a un 20 % les despeses, sense que això comporti una pèrdua considerable de benestar.
Per acabar, i possiblement com a punt més determinant, hem de valorar la comparació entre els nostres ingressos recurrents i el nivell de protecció social esperat. En funció de diversos factors, la pensió de viduïtat representa, amb caràcter general, el 52 % de la base de cotització del treballador, mentre que les pensions d’orfandat únicament en generen el 20 % (i amb determinats límits). Amb aquesta protecció social trobarem diferències importants entre diferents tipus de treballadors i situacions familiars. Una parella sense fills en què només treballa l’assegurat tindrà, amb caràcter general, una desprotecció del 48 %, sempre que la base de cotització es correspongui amb els ingressos de la persona morta. La situació s’agreuja en cas que es tracti d’un treballador autònom amb cotització per la base mínima (molt inferior als rendiments nets reals) o, per exemple, d’un treballador per compte d’altri amb la base de cotització limitada al màxim pels ingressos elevats.
La combinació de totes aquestes qüestions sobre les despeses, els ingressos, els temps i les persones ens ajudarà a trobar l’“import” que ha de cobrir l’assegurança de vida. Òbviament, aquests factors solen evolucionar (a l’alça o a la baixa), per la qual cosa és molt necessari disposar d’un especialista que ens ajudi a adequar el nivell de cobertura a les nostres necessitats reals de cada moment.
