La millora de l’esperança de vida a Espanya els últims anys és, sens dubte, una de les evidències més clares del desenvolupament socioeconòmic del país. No obstant això, una “esperança de vida” superior als 83 anys comporta l’aparició de nous reptes en un col·lectiu cada vegada més nombrós (més de 9 milions de pensionistes), tant en l’àmbit absolut com relatiu.
L’expressió “viure més, però millor?” ja es va presentar a principis d’aquest segle com un repte que ens va obligar ja el 2006 a aprovar la Llei de promoció de l’autonomia i atenció a les persones en situació de dependència (d’ara endavant, la Llei de dependència) per la Llei 39/2006, amb la finalitat de garantir als ciutadans un marc estable de recursos i serveis per atendre’ls i completar, d’aquesta manera, l’acció protectora de l’Estat i del sistema de la Seguretat Social.
En aquest sentit, es va crear el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (d’ara endavant, el SAAD), que gestiona el conjunt de serveis i recursos establerts a aquest efecte, i el 2007 es va regular l’assegurança de dependència.
Tanmateix, malgrat la criticitat de la matèria, el desenvolupament del sistema públic (per infradotació pressupostària) i dels instruments privats de cobertura (disponibles exclusivament en unes poques companyies especialitzades en la protecció de persones) ha estat absolutament insuficient per assolir els objectius requerits per la ciutadania en aquest àmbit.
L’estat de situació de la dependència a Espanya, segons informa el SAAD a 31 d’agost de 2024, presenta les claus següents:
En conseqüència, el nivell ínfim de desenvolupament públic de la dependència obliga a identificar i valorar les possibilitats de protecció existents al mercat assegurador, per a la qual cosa és imprescindible la col·laboració d’un professional especialista en la matèria.
