El Règim Especial de la Seguretat Social dels Treballadors Autònoms (RETA), o treballadors pel seu compte, s’ha caracteritzat, des de sempre, per ser un sistema de cotització que permet al col·lectiu triar una base de cotització (dins d’uns límits mínims i màxims determinats) amb independència dels ingressos reals. Això ha portat que al voltant d’un 80 % del col·lectiu hagi optat per fer-ho per la base mínima. Aquesta circumstància l’ha convertit en un règim deficitari, la sostenibilitat econòmica del qual depèn de la resta de règims de la Seguretat Social. Els mateixos autònoms han reconegut aquest fet en diverses ocasions; la Unió de Professionals i Treballadors Autònoms (UPTA) va arribar a declarar en el seu dia que “durant dècades el 84 % del col·lectiu ha infracotitzat, i no sempre per necessitat”.
Tot això va portar l’any 2022 a aprovar el Reial decret llei 13/2022, pel qual es va establir un sistema nou de cotització per als treballadors pel seu compte.
Per tant, la cotització discrecional és el motiu principal de la situació que s’ha generat, però hi ha altres factors socioeconòmics que han contribuït a agreujar la protecció del col·lectiu durant els últims temps. Es tracta de factors que es poden circumscriure als àmbits següents:
- Causes derivades del model. El sistema públic de pensions a Espanya segueix un model de repartiment el principi bàsic del qual és que les aportacions dels cotitzadors són les que financen les prestacions que perceben els pensionistes, a diferència d’altres sistemes com, per exemple, el de capitalització o l’anomenat de comptes nocionals, en què les prestacions que percep cada pensionista tenen una relació més gran amb l’esforç contributiu que hagi fet durant l’etapa activa. Els experts consideren insostenible aquest model per sota d’una ràtio (taxa de dependència) de 2,1 cotitzadors per pensionista. Actualment ja se situa en el 2,01, i en el cas del RETA en l’1,69. Malgrat això, els interlocutors socials rebutgen de moment el canvi de model i advoquen per continuar amb la senda de reformes del model actual.
- Causes econòmiques. L’últim any tancat, i malgrat l’augment de l’afiliació, que supera, en el conjunt del sistema, els 20 milions de cotitzadors, es repeteix l’escenari de dèficit de la Seguretat Social dels últims anys. En concret, el 2022 s’ha tancat amb un dèficit de 6.450 milions d’euros (0,53 % del PIB). Tot i que aquesta dada millora la d’exercicis anteriors, continua sent un llast per a la sostenibilitat del sistema de protecció públic. Així mateix, en aquest punt és convenient fer al·lusió al Fons de Reserva de la Seguretat Social, creat l’any 2003, que acumulava, el desembre de 2022, un import de només 2.138 milions d’euros (respecte als 66.815 milions d’euros de l’any 2011). Aquest import ja és insuficient per atendre els compromisos de pagament que l’Estat genera en cada exercici. Per aquest motiu, els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2023 preveuen, per primera vegada en tretze anys, una aportació al fons esmentat per un import proper als 3.000 milions d’euros (per l’aplicació del nou Mecanisme d’Equitat Intergeneracional).
- Causes demogràfiques. De les tres variables fonamentals que determinen l’evolució demogràfica d’una societat (la natalitat, la mortalitat i l’estructura d’edat de les migracions), potser l’augment de l’esperança de vida és la més determinant (ja l’any 2021 es va situar en els 83,07 anys). Quan juntament amb l’augment de l’esperança de vida es dona una disminució importantíssima de la natalitat, es produeix una descompensació generacional brusca que duu associada un envelliment de la població accelerat. Aquesta evolució social provocarà, així mateix, més demanda de tractaments medicosanitaris i de cures públiques de salut, com ara les cures de llarga durada, de serveis socials, de serveis d’allotjament i residencials, de solucions de mobilitat i altres infraestructures públiques i, en general, de programes vinculats directament a les necessitats de les persones grans (representen el 45,3 % de les altes hospitalàries el 2017). Tot això comportarà, de manera inexorable, un augment de la despesa pública en aquest àmbit.
Per tant, ens trobem que la població en edat de treballar disminueix, el nombre de cotitzadors es redueix i, en conseqüència, la quantia de les cotitzacions també descendeix. D’altra banda, simultàniament, envelleix la població, el nombre de jubilats augmenta i, per tant, la dotació econòmica necessària per fer front al pagament de les pensions també s’ha d’incrementar. Conseqüència de tot això és que la combinació dels dos factors (reducció de la natalitat i envelliment de la població) dispara el dèficit d’un sistema de repartiment com l’espanyol (basat en la necessitat que hi hagi un superàvit de cotitzadors) i obliga o bé a reduir les pensions o bé a augmentar les cotitzacions per corregir-ho. S’imposa, per tant, continuar aprofundint en canvis o reformes que puguin garantir la sostenibilitat del sistema fins i tot davant condicions tan adverses com les que s’han viscut aquests últims anys.
