El teixit empresarial espanyol es caracteritza per estar integrat per empreses de dimensió reduïda (el 97 % facturen menys de 2 milions d’euros i el 95 % tenen menys de 9 treballadors) i amb un nivell escàs de capitalització (en molts casos, les empreses, no els socis, no disposen de prou recursos per fer front a les oportunitats i els riscos que l’activitat o el sector generen).
Al seu torn, les estructures societàries solen presentar societats amb un, dos o tres socis, cosa que significa que la propietat, el govern i la gestió i, en definitiva, la presa de decisió té un nivell alt de concentració. Si en “perdem” algun, l’empresa s’enfronta amb uns riscos que normalment no estan ni valorats ni tan sols identificats, i el soci o els socis supervivents han d’afrontar una situació substancialment diferent i que pot afectar molt seriosament la consecució dels objectius de negoci i, en alguns casos, conduir a un escenari de dissolució i liquidació ple d’incerteses.
L’estat financer d’un gran nombre d’empreses (a Espanya les empreses presenten un deute amb el sector financer superior a 960.000 milions d’euros) i l’alt endeutament comporten per als socis un risc que pot adquirir una dimensió inassumible en cas de la pèrdua d’aquell que pugui ser certament rellevant per a l’obtenció dels
És, per això, d’una importància cabdal identificar si l’empresa té el risc esmentat, com també valorar les conseqüències econòmiques que pugui generar per a l'evolució de l’empresa i el compte de resultats.
En cas que efectivament es pugui tenir algun soci “clau”, cal, en primer lloc, analitzar el deute que es tingui, com també la tipologia (corrent i no corrent) i l’origen (creditors i proveïdors). El passiu d’una empresa s’estructura en funció del termini en què sigui exigible (no corrent –a més de 12 mesos– i corrent –a menys de 12 mesos). En aquest punt convé conèixer el fons de maniobra corporatiu per fer front a les obligacions a curt termini, com també identificar el deute (amb creditors i proveïdors) que no està assegurat per la defunció d’un soci.
En segon lloc, si el soci o els socis supervivents consideren que la continuïtat de l’empresa es pot veure compromesa perquè, després de perdre “el soci clau”, es pot arribar a reduir la capacitat de generar recursos i, en conseqüència, la de devolució del deute, una alternativa més que raonable pot ser dotar-se d’una estructura de protecció (assegurances de vida amb assegurat el soci clau i beneficiària l’empresa) que permeti “sanejar” el balanç (amortitzar el deute) i guanyar “temps i oxigen” per reformular la proposta de valor amb un cert grau de fiabilitat i confort.
